Compartir

L'exdirector de Comunicació del comú d'Andorra la Vella, Manel Sansa Garal, haurà de ser indemnitzat amb 39.032,15 euros bruts en concepte d'indemnització de l'article 98 del Codi de relacions laborals. El Tribunal Constitucional (TC) ha desestimat el recurs d'empara presentat pel comú de la capital contra la sentència del 26 d'abril del 2017 i contra l'aute del 29 de juny del mateix any, dictats per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia (TSJ), en els quals es condemna la corporació a indemnitzar Sansa per acomiadament indegut. La representació processal del comú va presentar el recurs d'empara al TC el passat 14 de juliol, i el BOPA publica aquest dimecres la resolució.

El cas es remunta al 2 de març del 2016, quan Sansa va presentar una demanda laboral contra el comú d'Andorra la Vella per acomiadament indegut davant la Secció Civil de la Batllia, i reclamava una indemnització de 71.635,16 euros i, subsidiàriament, de 49.440,40 euros. El qui era responsable de comunicació del comú des del 2005 va ser cessat de les seves funcions quan la llista que encapçalava Conxita Marsol va guanyar les eleccions comunals el març del 2015. Sansa ho va denunciar, però el comú es va oposar a la demanda i va plantejar una excepció de manca de jurisdicció civil, ja que considerava que a la relació laboral s'havien d'aplicar les normes administratives. De fet, el comú actual sempre ha mantingut que Sansa era personal de relació especial, un càrrec de confiança de l'anterior equip comunal.

El 4 de novembre del 2016, el Tribunal Unipersonal de la Secció Civil de la Batllia va desestimar tant la demanda de Sansa, que considerava personal de relació especial, com la demanda d'excepció del comú. Les dues parts van recórrer la sentència de la primera instància al Tribunal Superior de Justícia (TSJ). El 26 d'abril del 2017, la Sala Civil del TSJ va desestimar el recurs d'apel·lació del comú i va estimar parcialment el recurs de Sansa, de manera que va condemnar el comú a indemnitzar l'exdirector de Comunicació amb 39.000 euros. El comú va apel·lar al TSJ, que va rebutjar l'incident de nul·litat, i la corporació va recórrer al TC, que ara ha desestimat el recurs d'empara i, per tant, confirma la sentència del Superior.

Els arguments jurídics

En el recurs d'empara al TC, el comú d'Andorra la Vella va argumentar que se li ha vulnerat el dret a la jurisdicció perquè no s'ha seguit el procés davant la jurisdicció competent, l'administrativa, ja que Sansa era personal de relació especial i, per tant, “podia ser destituït en qualsevol moment i que, en tot cas, cessava quan també ho feia el titular del càrrec que el va nomenar”. La corporació també va insistir que el nomenament de Sansa va ser arbitrari, ja que es basava en la relació de confiança que “en el seu dia podia existir amb el polític que el va nomenar; cessat aquest polític, sense accedir al càrrec de director amb les condicions i requisits establerts per la Llei, havia de cessar”. El recurs d'empara del comú estava fomentat “en la vulneració de la interdicció de l'arbitrarietat i del principi d'igualtat en el marc de l'accés en condicions d'igualtat a les funcions públiques”.

Per contra, el Superior va distingir dues etapes de la relació laboral de Sansa: la primera, del febrer del 2005 al març del 2009, contractat com a personal de relació especial, no sotmès al dret laboral i que pot ser lliurement destituït; i la segona, quan va ser nomenat director de comunicació i, per tant, gaudia d'un contracte subjecte a la legislació laboral vigent. La Sala Civil del TSJ va resoldre que “si bé el comú podia destituir el senyor Sansa lliurement, havia de respectar les normes particulars sobre la successió de contractes i la forma de comiat, perquè el contracte estava subjecte a la legislació laboral vigent”.

Quant als arguments del Ministeri Fiscal, aquest va assegurar que el recurs del comú no tenia contingut constitucional, i que la competència del cas era de la jurisdicció civil. “El comú com a ens públic ha d'assumir els seus compromisos contractuals sigui quina sigui la seva composició i no pot oposar una presumpta irregularitat o arbitrarietat de la qual seria responsable ell mateix i que, a més, no va ser denunciada en el seu dia per les persones que haguessin volgut accedir al càrrec esmentat”.

Finalment, el TC resol que “el recurs d'empara no és una tercera via de recurs judicial i el Tribunal Constitucional no és un tribunal de tercera instància ni un tribunal de cassació”. L'argument continua: “No correspon al TC erigir-se en una jurisdicció reguladora dels conflictes de competència entre les jurisdiccions ordinàries. En aquesta causa, les normes i els criteris emprats per la Sala Civil del TSJ per tal de determinar la competència de la jurisdicció civil en el marc d'un contenciós laboral no són ni absurds ni irraonables”. Per tot això, “la invocació de l'article constitucional esmentat no té relació amb l'objecte de fons del litigi que s'examina, ja que aquest rau en les modalitats relatives al cessament de la relació laboral del treballador del comú d'Andorra la Vella i no en les modalitats del seu nomenament”.

L'article 98

El capítol tretzè del Codi de relacions laborals, consistent en les indemnitzacions, conté un únic article, el 98, mitjançant el qual la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia ha establert la indemnització de Sansa. L'article diu el següent:

“1. L'acomiadament fet en forma indeguda, l'acomiadament improcedent i l'acomiadament injustificat comporten, en els contractes per durada indeterminada, una indemnització a la persona treballadora no inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, que és fixada per la jurisdicció competent. En el supòsit de comiat improcedent fet en base a les disposicions de l'article 91 o del comiat injustificat de l'article 93, el treballador pot optar per reintegrar-se a l'empresa o rebre la indemnització fixada en el paràgraf anterior, dins els cinc dies següents als que esdevingui ferma la decisió judicial que així ho declari.

2. En els contractes per durada o obra determinada la resolució del contracte per part de l'empresa amb anterioritat al termini fixat, llevat dels casos de comiat procedent, de comiat justificat, de mutu acord de les parts o d'extinció del contracte per cas fortuït o força major, comporta l'obligació de l'empresa de satisfer una indemnització pels danys i els perjudicis ocasionats a la persona treballadora, que és fixada per la jurisdicció competent. En qualsevol cas, la indemnització per danys i perjudicis no pot ser inferior ni a la indemnització per comiat injustificat que hauria correspost en un contracte per durada indeterminada, ni a l'equivalent a tres mesos de salari per any que resti per transcórrer de la relació pactada”.