Compartir

Hi ha algun ingredient màgic per elaborar una bona cançó?

Tot depèn del concepte que tinguis d'una bona cançó. Suposo que el millor ingredient per a un bon tema és un bon concepte. Ara, és clar, tot depèn del que busquis o vulguis fer. Per fer un «hit» de ràdio-fórmula no cal dir pràcticament res. És més, quant menys diguis, millor. S'ha arribat a uns límits de falta d'auto-anàlisi que fan pudor. Si, pel contrari, el que busques és escriure una cançó que et satisfaci i expliqui allò que per dins et cou, el principal ingredient és un bon concepte.

Quins temes són els que t'inspiren més a l'hora d'escriure?

Elogiar la bellesa de tot allò que fa que cada dia et llevis i criticar i fer palesa la tristesa que fa que tot s'aturi de cop i volta.

Un bon músic ha d'estar al cas de l'actualitat?

No. Un bon músic és un bon músic. L'altra cosa és que la gent que fem cançons que expliquen coses per a ser escoltades tinguem una petita inquietud per l'actualitat.

És fàcil viure del món de la música?

No és fàcil viure al món en general i el de la música no n'és una excepció. La gent que ens dediquem professionalment a les arts ens llevem cada dia amb la incertesa de no saber si al cap d'uns mesos seguirem treballant. Als músics, la crisi no ens ve de nou, sempre hem estat en crisi.

És especialment difícil a Andorra?

És difícil viure de la música sigui on sigui. El fet que Andorra sigui petit ho fa encara una mica més xungo, però se'n pot viure.

Creus que el Principat dóna importància a la cultura o ens quedem curts?

Tenint en compte les dimensions del país hi ha prou oferta cultural, a voltes massa i tot. El que sí que crec i reivindico és que les institucions que organitzen i promocionen esdeveniments culturals s'haurien de posar una mica d'acord entre elles a l'hora de programar perquè no coincideixin i es trepitgin unes amb les altres. Pots trobar, per exemple, un concert interessantíssim en una parròquia i a la mateixa hora i el mateix dia un altre també interessantíssim en una altra.

La música és essència personal o cada cop és més màrqueting i producte?

En la teva pregunta hi ha la resposta, però jo ho diria així: la música ha deixat de ser una essència personal per convertir-se en un producte excessivament carregat de màrqueting i punt. Sense interrogació.

La música és una teràpia personal?

A vegades sí, no sempre. Cada cop menys, ja que és la teva feina diària, però sempre hi ha aquells dies que necessites tenir una guitarra o un piano a mà per a evadir-te del món real i entrar en contacte amb el poder intangible de la música.

Si haguessis de pintar el món d'algun color, quin seria?

No voldria pintar el món de cap color. Què avorrit, no? El món d'un sol color! El món ja té una paleta infinita de colors que és el que el fa especial i únic. Encara que hi ha molta gent a qui li agradaria un món monocromàtic, la realitat és una altra.

Es pot canviar el món a través de la música?

Buf… que xungo! Ni la política pot canviar el món! Veiem cada dia que Occident està dominat pel capital, que qui fa i desfà no són els governs sinó les empreses que sustenten aquests governs, amb la qual cosa és molt difícil que un art com la música (que no interessa i a més no serveix per a res) pugui canviar alguna cosa. Però els romàntics com jo som tan il·lusos que podem arribar a creure que un petit granet de sorra fa una platja o un desert.

Som cada cop més materialistes o encara queden alguns romàntics idealistes?

Sens dubte! Cada cop som més materialistes. Necessitem, cada vegada més, una immediatesa que no ens deixa reflexionar sobre com actuem en cada situació, en cada moment i en cada decisió que prenem. Som víctimes d'un món que es mou a una velocitat vertiginosa i en conseqüència les nostres decisions estan mancades d'un temps de reflexió que ens cal per prendre-les. Per sort, encara hi ha romàntics idealistes i optimistes.

S'acosta el Nadal, si haguessis de demanar un desig quin seria?

La gent només demana desitjos per Nadal? I la resta dels dies? Aquests no compten? Anem a dormir tranquils fent tan sols una bona obra a l'any? El meu màxim desig és que els desitjos de tanta gent que neix, viu i mor per a un món més just vagin, de mica en mica, prenent forma.

Podrem veure aviat en Lluís Cartes a Andorra?

Espero que sí. Aviat tindré el meu quart disc en solitari acabat i acompanyat, per descomptat, dels Fluxes (Oriol Vilella, Oscar Llaurador i Fano Pallarés) per a fer una presentació del nou treball: El País dels Nans Cabuts, un indret replet de pau, d'homenets ben orelluts… També estem ultimant uns quants nous projectes que crec que a principis d'any veuran la llum: el cinquè disc en estudi d'Hysteriofunk i un concert benèfic a la plaça de la Catedral de Barcelona per a la Fundació Sant Joan de Déu.