Quantcast

Entrevista amb Antoni Elvira, mossèn d'Encamp

Des de sempre ha volgut ser mossèn?

No, de fet recordo que la meva mare quan era petit havia d'insistir els diumenges per anar a missa, jo no hi volia anar perquè ho trobava avorrit. Va ser llavors, quan la mare em va proposa ser escolà. Així vaig començar a veure la missa amb uns altres ulls. Després el mossèn em va proposar entrar al seminari i ho vaig provar, però sense tenir massa clar que acabaria sent mossèn.

Quins valors el van impulsar a seguir en aquest camí?

Més que valors, em vaig sentir cridat a fer això. Va ser vocació, i de fet és un estil de vida que és vocacional perquè és una feina en què després de vuit hores no deixes de ser mossèn, ho ets a temps complet.

No li ha mancat, tenir fills, formar una família, tenir parella?

Si, és quelcom que et planteges molt. Jo recordo el rector del seminari, que ens acompanyava en el procès de formació, que ens deia sempre «si aquí al seminari, hi ha algú que mai s'ha plantejat de casar-se, que pensi, si ha de ser-hi», perquè el «normal» és tenir un projecte de vida amb una altra persona i formar una família, i això és molt gran. El fet que hagi escollit un altre camí, no vol dir que no sigui gran per mi, és una cosa que valores molt abans de decidir. Quan esculls has de deixar altres aspectes, és com quan ets jove i t'agraden dues noies, n'has de triar una (riu).

No és massa solitària aquesta vida?

No, tinc moments en què fins i tot necessito està una estona sol. Depèn també de com et planteges la vida, pots tancar-te a casa i no veure a ningú o dedicar-te als altres, que és com crec jo que ha de ser la vida d'un prevere. No només són les misses sinó que sempre hi ha actes i activitats per darrere.

En el seu temps lliure, queda a vegades amb altres mossens? Li demano perquè m'han explicat que a vegades miren futbol junts i que tenim un mossèn al principat que és del Madrid.

(riu) Només hi vaig quan fan els clàssics, sí. A vegades ho tinc complicat pels horaris però sí que a vegades mirem el futbol junts. Ara per exemple que alguns partits no es poden veure, mossèn Pepe ens convida a Sant Julià que allí sí que es veuen. Però la meva gran afició no és el futbol, és la música.

Toca algun instrument?

Si, toco la guitarra i el piano i també canto. Els nens a vegades es queden una mica parats quan veuen al mossèn tocant la guitarra, se sorprenen una mica.

S'està modernitzant l'església? Penso per exemple amb actes com ara el Canolich Músic Festival i l'entrada a través de les xarxes socials.

Sí, jo crec que sí. Recordo quan vam veure tots, el Papa Benet fent el primer Tuit. És important perquè són els canals que permeten que la gent accedeixi a la informació. Si no estàs present en aquests canals, no existeixes. L'església és molt gran, però sembla que no es veu (riu), a vegades fent un Tuit ets molt més eficient. Confesso però, que hauria d'actualitzar més sovint la pàgina de l'església d'Encamp, a vegades em falta temps.

Sorprèn una mica veure un mossèn al Twitter, i veure una església amb pàgina al Facebook.

Sí, ja m'ho han dit. Alguns turistes quan venien a veure el museu de Santa Eulàlia i s'adonaven que tenim pàgina al Facebook quedaven molt sorpresos, però també s'ha sorprès gent quan m'han vist amb el carret de la compra (riu) i jo també menjo.

Hi ha algun moment en la vida de mossèn que sigui més dur que un altre?

Acomiadar una persona estimada sempre és molt dur, encara ho és més quan la persona ha trobat la mort de forma accidentada o violenta o quan es tracta d'un infant. Parlem molt de la fe, de l'esperança, de la vida eterna però la part humana hi és, i a vegades et fa mal. És molt complicat quan coneixes a la persona, a vegades és un amic i has d'estar serè. A banda de ser mossens també som persones, no venim d'un altre planeta. A vegades també és difícil gestionar emocions diferents, en un mateix dia i amb una hora de diferència pots fer un bateig i després un enterro. Una altra cosa que em causa neguit és no saber com ajudar a la persona, com proposar l'evangeli què saps que l'ajudarà, com acompanyar als joves.

Aquests darrers dies estem vivint una situació complicada arrel dels atemptats perpetrats a París, on la religió no en surt massa ben parada, que en pensa?

Sento un rebuig total a qualsevol tipus de violència i un rebuig total a fer servir el nom de déu per atemptar. No entenen el missatge profund que porta la religió. Em sap molt greu que l'utilitzin per cometre atemptats perquè ens porta a una generalització. Hem sentit veus aquesta setmana que deien que la culpa de tots els problemes és de la religió. Això no és així, portades a l'extrem amb el fanatisme potser si, però en general no és així. Tots hem pregat, per les víctimes però també pels terroristes, molta gent no ho entén, però Jesús ho diu «pregueu pels vostres enemics», perquè canviïn de parer. Em sap greu que es distorsioni tot.